5.2.2 El curs de l'any

Vetlla de Nadal (24 de desembre): A redós del solstici d’hivern (21 de desembre), dia en què el sol arriba al seu punt més baix i és visible menys hores, els infants feien cagar el tió. Sovint, el tió, que bastonejaven cantant la Cançó del tió, no era cap tronc o tió, sinó una cadira, un burro o escalfador de llits, etc, que hom tapava amb una flassada.

Nadal (25 de desembre): Començava la festa a mitjanit amb la missa del gall, seguida, en temps del Cercle Cultural, d’un àpat col·lectiu a base de carn a la brasa i all-i-oli, que aplegava els veïns del municipi i dels pobles de la rodalia a la plaça de la Vila. El dinar de Nadal, acompanyat de torrons, aplegava, entorn de la taula i prop del pessebre o, més modernament, de l’arbre de Nadal, tots els familiars. A la tarda, en temps de Mn. Joan Travessa, s’escenificava Els pastorets de Bato i Borrego a l’antiga Sala.

 

Els Innocents (28 de desembre): Era costum de fer enganyifes o bromes als més petits, els quals intentaven de penjar la llufa als grans.

Vetlla de Cap d’any (31 de desembre): Hom enviava els infants a la recerca de l’home dels nassos, que té tants nassos com dies té l’any.

Vetlla de Reis (5 de gener): Era costum d’anar a esperar els Reis. Al vespre, acompanyats dels pares, els petits s’arribaven fins a Quatre Camins, al costat oriental del nucli, amb fanals encesos i cantant la Cançó dels Tres Reis.

Els Reis (6 de gener): Els infants estrenaven les joguines que els havien portat els Reis i l’àpat de dinar era acompanyat del tortell de Reis.

Sant Antoni abat (17 de gener): Era costum de portar el bestiar, cavalls i ases sobretot, a beneir a la plaça de l’Església.

Sant Sebastià màrtir (20 de gener): Festa votada de Colomers, amb el tradicional encant de pans beneïts i data tradicional de la festa petita. Vegeu 5.2.1.2 Les festes de Colomers. Sant Sebastià guanya una fleca.

 

Colomers (Una evocació de la matança del porc d'Enric Roca Perich) Cada any, quan arriben els rigors de l’hivern, la meva memòria em porta inevitablement a Colomers, a aquella masia entranyable i a aquella cuina en la que ens refugiàvem tots els familiars convidats a la matança del porc. Arraulits a la vora del foc de la llar contemplàvem amb aire abstret l’espectacle dels troncs cremant, la dansa insinuant de les flames, els espetecs nerviosos de les branques consumint-se i el caliu canviant dels tions carbonitzats, mentre a fora, més enllà d’aquella finestra que donava al pati, el fred inclement del gener t’empetitia i acovardia en una absoluta desolació de corrals, tartanes oblidades, pous solitaris, horts i camps gelats. Encara avui puc sentir un calfred en la meva esquena en recordar la fredor absoluta que senyorejava aquelles tardes de plom mentre el fum de la llenya cremada pujava amunt per la xemeneia i sortia a l’exterior cap al cel gris i gèlid d’aquells hiverns dels anys seixanta. La matança del porc era una de les ocasions en que amb els meus pares i la meva germana anàvem al poble de la meva mare. Agafàvem el tren a Portbou i baixàvem a Sant Jordi Desvalls que llavors encara conservava vestigis d’estació important. Al costat mateix del pas a nivell vivia un home que feia de taxista i ens portava a destí. La carretera després del creuament amb la via fèrria enfila una recta bastant llarga per encorbar-se després seguint els meandres que el Ter dibuixa entre deveses. Colomers apareix al cap de molt poc sense temps per gaudir del viatge. Enfilat a dalt d’un turó allargassat la vista es dirigeix immediatament cap a l’església, el punt més alt de la població. Quan arribàvem a Can Gepalom, nom que la meva mare diu que és una derivació de Gec plom, ja se sentien els udols de la pobra bèstia que portaven al sacrifici. De res li servien els crits, doncs al cap de poc temps ja estava dessagnat, escorxat i esquarterat. Tot es feia en mig d’una activitat frenètica: Les botifarres, els pernils, els menuts, les carns magres, tot era trossejat, embotit, trinxat. Era una mena de fàbrica de la carn en que cada persona tenia una feina assignada. El rebost, a sota l’escala tenia un paper fonamental en la conservació de tota aquella carnassa. Era un lloc petit però ple de totes aquelles menges que avui ens portarien el colesterol al límit però que llavors eren imprescindibles per suportar el rigor de la feina i de l’hivern. A la nit, després de sopar les dones de la casa posaven una mena de braser amb unes potes de fusta que anomenaven burro a tots els llits de la masia. En aquell temps en que no hi havia calefacció aquest estri era imprescindible per poder dormir mínimament bé durant l’hivern. Els llençols eren gelats i no hi havia cap més manera d’escalfar els llits. La casa era gran i freda però anys endarrere havia donat aixopluc a un nombre considerable de persones. M’adormia entre les remors de les veus familiars que encara trastejaven a la cuina, veient-me com un brot jove sortint de la branca d’un arbre que endinsava profundament les seves arrels en la terra. Publicat a Relats en Català (20-12-2006) i al Diari de Girona (10-01-2007)

 

El carnaval (festa movible): Festa tradicional amb El ball de la gitana. Vegeu 5.2.2.1 El ball de la gitana colomersenc.

Les caramelles (festa movible): El dissabte de Glòria al vespre, una colla de caramellaires visitava les cases del poble, davant les quals cantava una cançó popular, Els Goigs de la Mare de Déu de Colomers, perduts, o venuts, els anys setantes, i recollia una gratificació. Amb els resultats de la capta, els gojaires feien un àpat col·lectiu el dilluns de Pasqua, generalment a l’altra banda de riu.

L’Arbre de maig (mes de maig): Força anys enrera, en temps de la República, durant determinats dies del mes de maig, hom aixecava i entronitzava solemnement un arbre de l’espècie més comuna de la contrada. Al seu voltant se celebrava el Ball de l’arbre de maig.

Revetlla de Sant Joan (23 de juny): A redós del solstici d’estiu (21 de juny), dia en què el sol arriba al seu punt més alt i és visible més hores, la mainada encenia, cap al tard, la foguera de Sant Joan, al voltant de la qual jugaven i feien esclatar petards.

Revetlla de Sant Pere (28 de juny): Semblant a la revetlla de Sant Joan, se celebrava al voltant d’una foguera i amb l’esclat de petards.

Sant Llenç màrtir (12 de setembre): Diada de la festa major. Vegeu 5.2.1.1 Les festes de Colomers. Sant Llenç perd una capella.