3.2 El poble

 

Les condicions de vida de l’edat mitjana (ss V-XV) engendraren els assentaments encimbellats, és a dir, situats al cim de turons o llocs elevats, i fortificats. Aquests emplaçaments d’origen medieval s’han conservat fins avui i els seus nuclis antics destaquen per sobre dels eixamples més moderns.

Colomers no n’és cap excepció. En efecte, el poble, a frec de la riba esquerra del Ter (a uns 100 m), amb els seus eixamples contigus, és un agrupament compacte, és a dir, que aplega tota, o gairebé tota, la població del municipi, arrapat al flanc o vessant meridional d’un turó, el Pedró, de 73,75 m d’altitud.

El poble vist des dels Castellets

A primer terme, la carretera que fa cap a Vilopriu i una dalladora antiga; arran del nucli, el canyar posa de manifest el recorregut de la riera de Pins que davalla cap al Ter; al fons, entre el bosquet i les primeres cases, el cim pelat del Pedró, als vessants del qual s’assenta Colomers.

El nucli antic, que conserva restes de les muralles i edificis dels segles XVI-XVIII, és al voltant de l’Església. Fins als anys setantes, els carrers estrets, costeruts i tortuosos conservaren els vells empedrats de rierencs o palets de riu, lamentablement destruïts en fer els nous acondiciaments de sanejament i aigua potable. 

Baixada de la Plaça de l’Església

Els anys seixantes, a la Pujada de l’Església encara es podia observar la rosta pujada de rierencs, avui sota l’asfalt modern, que arrencava des del Camí Nou i que era el martiri de cavalls i ases i carreters.

Durant els segles XVII-XVIII, la població s’estengué cap a ponent i migdia. És l’Eixample modern: el Raval a la banda nord-oest, amb grans cases de pagès, i Sotalavila i la carretera de Medinyà a l’Estartit al sud, amb diversos habitatges i dos restaurants: el Xalet de sempre, en un possible pas de romans sobre el Ter, i, des de començaments del segle XXI, el Cargolet. Als anys setantes, es construïren les cases de la Presa: unes utilitzades per personal de servei de l’embassament com a primer habitatge fins als anys norantes i altres utilitzades per càrrecs del govern de l’Estat com a segona residència fins als anys vuitantes, avui, totes, es troben abandonades i en procés de degradació.

A la banda nord-oriental hi ha Can Quintana, casa pairal del segle XVII i centre d’una explotació agrària, o mas, integrada per boscos, pastures, camps de conreu i edificacions: casa, corts, corrals, estables, eres, cabanyes, premsa de vi, etc. Vegeu 7.1.1.6 Aspectes artísrics. Can Quintana.

El poble vist des de les Cadires

En primer terme, el canal que uneix la Presa amb el Rec del Molí (posat de manifest per un canyar); al fons, el nucli, amb l’Església de Santa Maria i Can Quintana amb la seva torre.

Les cases més antigues, de murs gruixuts i aspecte de casa forta, són encara voltades d’eres, pallisses, porxos, encanyissats, assecadors a l’aire lliure per a les panotxes de blat de moro, etc, elements que palesen la seva continuada activitat agrària. Els teulats tenen poc pendent i els ràfecs són petits.

L’Església de Santa Maria vista des del Camí Nou

Amb la façana de l’Església de Santa Maria i el seu campanar al fons, tenim, en primer terme, l’aspecte d’una era després de la collita del blat de moro, on podem observar els diferents sistemes d’assecatge a l’aire lliure dels productes del moresc. Al centre, feixos de canoques disposats a l’entorn d’un pal vertical que els sosté, i, als costats, assecadors de capces de blat de moro: a l’esquerra, un assecador de perxes, consistent en un conjunt de pals verticals als quals s’entortolliguen les panotxes lligades entre elles per les pellofes, i, a la dreta, darrera d’un carro de trabuc o tombarell (“tamboret” a Colomers), una gàbia assecadora. 

Els anys setantes, gent forana, de la conurbació barcelonina sobretot, ha comprat algunes d’aquestes cases velles, deshabitades i abandonades arran de l’emigració dels anys seixantes, com a segona residència. En general, podem afirmar que llur conservació, restauració o renovació han evitat la degradació arquitectònica de la vila i han permès una remarcable reparació del patrimoni històric colomersenc.

L’any 1986, la destinació dels habitatges era la següent: