2.5 La vegetació

1. Les plantes

Entre les plantes que conformen la vegetació colomersenca, destaquen:

1.1 Els xeròfits, que viuen en medis secs.

Les plantes xeròfiles, de fullatge dur o poc tendre, evaporen poca aigua i poden resistir l’eixut estival. En general, són plantes mediterrànies.

1.2 Els higròfits, que viuen en medis humits.

La majoria de les plantes higròfiles són espècies euro-siberianes. Formen illots d’un verd tendre als indrets humits: fons de les valls, riberals, vores de riu, etc, fortament discrepants de la vegetació principal, de caràcter sec.

 

2. Els tipus de vegetació

Al terme colomersenc, podem assenyalar els següents tipus de vegetació:

2.1 El bosc esclerofil·le: vegetació principal de caràcter natural potencial.

Es tracta d’un bosc perennifoli o sempervirent, és a dir, sempre verd, que conserva el fullatge verd durant tot l’any, constituït per arbres i arbustos de fulla plana, persistent a l’hivern, endurida, coriàcia i relativament petita. Té un sotabosc arbustiu ben desenvolupat, format per moltes plantes llenyoses d’arrel profunda, capaces d’aprofitar la reserva d’aigua que s’acumula a la part inferior del sòl a l’hivern.

El bosc esclerofil·le típic de les terres colomersenques és l’alzinar amb marfull, associació vegetal constituïda per un estrat arbori dens i ombrívol, en el qual predomina, entre d’altres arbres de poca alçària (5-15 m), l’alzina de fulla llarga, i per un sotabosc vigorós i ric de plantes llenyoses: arbustos esclerofil·les (o de fulla petita), com l’aladern o lladern, el galzeran (“galleran” a Colomers), el llentiscle o mata, etc, i laurifolis (o de fulla gran), com el marfull o llorer bord, l’arboç o cirerer d’arboç, el matabou, etc, i lianes, com el lligabosc mediterrani o xuclamel, l’arítjol, la ridorta o vidiella, l’heura, etc.

A causa de l’acció de l’home, el qual ha intervingut durant segles, potser ja des de l’època dels romans, sobre el bosc esclerofil·le talant alzines, els alzinars han sofert un procés de degradació i fins i tot de substitució per altres comunitats vegetals.

Testimoni d’una antiga presència d’alzinars a Colomers, tenim el topònim l’Alzinar, amb el qual els veïns de la vila es refereixen a un paratge del sector oriental del terme on encara podem observar, com en altres llocs perifèrics, alguna alzina escadussera.

La degradació del bosc esclerofil·le sol comportar l’establiment de la màquia i de la garriga, formacions vegetals compactes i ombrívoles, constituïdes per arbustos esclerofil·les (de fulla endurida i persistent), que poden arribar a atènyer uns 3 m d’alçada en la màquia i 1 m en la garriga. L’ombra que hi ha als seus estrats inferiors fa difícil la vida dels vegetals heliòfils, això és, que necessiten sol o il·luminació.

Podem observar la garriga de garric sobre sòls profunds del bosc actual, a l’Alzinar per exemple.

2.2 El bosc aciculifoli amb brolla: vegetació principal de caràcter degradat actual.

És un bosc perennifoli on predominen els arbres de fulla llarga, prima i punxeguda, en forma d’agulla. El seu sotabosc és constituït per la brolla, formació vegetal més o menys densa, de 0,5 a 2 m d’alçada, on predominen arbustos i mates de fulla persistent i petita o bé molt esclarissada o nul·la. La lluminositat elevada que hi ha al seu interior permet la vida de les plantes heliòfiles.

El bosc aciculifoli amb brolla que es fa a Colomers és la pineda de pi blanc amb brolla de romaní i bruc d’hivern, associació vegetal constituïda per un estrat arbori en el qual predomina el pi blanc i per un sotabosc ric de vegetals de fulles linears, molt menudes i revoludes, com el bruc d’hivern, el romaní, la farigola, etc, i de plantes les tiges verdes de les quals substitueixen el fullatge, molt reduït o nul, en la funció assimiladora, com la ginesta, l’argelaga, la gatosa, etc.

La degradació del bosc aciculifoli amb brolla sol comportar l’establiment de la brolla, sense estrat arbori, i de l’erm, cobert de gramínies xeròfiles i de teròfits o herbes anuals, les quals moren en el moment d’iniciar-se l’època desfavorable, deixant només les llavors que asseguren la germinació per un altre any.

Podem observar la brolla de romaní i bruc d’hivern sense arbres i l’erm de llistó amb herbes anuals de primavera, és a dir, que neixen, creixen i floreixen durant l’època humida, després de l’hivern, i es moren quan comença l’eixut estival, als marges del bosc aciculifoli amb brolla.

2.3 El bosc de ribera: vegetació d’indrets especials de caràcter natural potencial.

Es tracta d’un bosc caducifoli o decidu, això és, que perd el fullatge en arribar l’època estacional desfavorable (l’estació freda), en galeria, o sigui, ocupant bandes llargues i estretes de terreny, que es fa a les vores dels rius i els seus afluents, als riberals i als fons humits de les valls, damunt sòls que mantenen un nivell d’aigua freàtica més o menys permanent.

A la terra baixa, les comunitats vegetals de ribera més freqüents són: l’albereda, dominada per l’àlber o arbre blanc; la pollancreda, amb domini del pollancre; la verneda, on predomina el vern; l’omeda, on domina l’om; la salzeda, on predomina el salze o saule o salze blanc, i la gatelleda, on domina el gatell.

Els bosquets de ribera colomersencs han estat molt malmesos per l’home, que ha aprofitat els terrenys per al conreu. Testimoni de la seva presència, resten actualment poblacions d’àlbers a les vores del Ter i del torrent de Pins, poblacions d’arbres del gènere salix (saules, sargues i sàlics o saulics) al Saulicar (“sulicà” a Colomers), paratge del sud-est del terme, davall de la Presa de Colomers, i algun vern al paratge anomenat la Verneda, al sector sud-occidental del terme.

2.4 La bardissa, el fenassar, la jonquera, el canyar i el creixenar: vegetació d’indrets especials de caràcter degradat actual.

La degradació del bosc de ribera comporta l’expansió de la bardissa, el fenassar, la jonquera, el canyar i del creixenar, integrats per comunitats en gran part euro-siberianes, dins de les quals les espècies pròpiament mediterrànies són en minoria.

La bardissa és una formació vegetal, sovint espessa i impenetrable, constituïda especialment per lianes i arbustos espinosos de fulla caduca, entre els quals predominen l’esbarzer o romeguera o arça, l’aranyoner, l’arç blanc, etc, que es fa en sòls profunds i força humits, als marges dels camps i a les vores dels boscos.

A Colomers, podem observar la bardissa d’esbarzer sense roldor i la bardissa d’espinavessa o arn. El paratge de les Arces, per exemple, deu el seu nom a la presència de la romeguera o arça.

Destruïda la bardissa als indrets molt visitats per l’home o pels animals, la substitueixen, segons el grau d’humitat del sòl, el fenassar, amb predomini del fenàs de marge, als fons de les valls; la jonquera, on predomina el jonc, als sòls humits; el canyar, amb predomini de la canya, als sòls d’arran d’aigua, i el creixenar, on predominen els créixens, als recs, fonts i rierols d’aigua neta.

A Colomers, trobem poblacions de canyes a les vores del Ter, la riera de Ramema, el torrent de Pins i del Rec del Molí, i algun creixenar a la Resclosa.

2.5 Les vegetacions ruderal, viària i arvense: vegetació d’indrets especials de caràcter natural actual.

La vegetació ruderal, pròpia de les runes i dels medis molt influïts per l’home, sol estar integrada per:

a) associacions de blets i conizes, que formen herbassars poc vistosos, amb desenvolupament màxim a la tardor, en indrets molt bruts: solars abandonats, vores de camins, etc;

b) poblacions de cards, als llocs alterats per l’home o pels animals: terres profundes, remogudes i ben adobades.

La vegetació viària, pròpia de camins, vores de camins i llocs calcigats, està integrada per:

a) associacions de margall, gramínia de desenvolupament sobretot primaveral, que podem observar a les vores de camins, erms i terrenys fressats.

La vegetació arvense, pròpia de les terres conradisses i formada per plantes no conreades (males herbes) disseminades involuntàriament per l’home que entren en competència amb les plantes útils sembrades, està integrada per:

a) poblacions de ravenisses blanques, que a la tardor i a l’hivern vesteixen de blanc les vinyes i els fruiterars secs;

b) associacions de roselles (o “quiquiriquics” a Colomers), als camps de blat;

c) comunitats de cerreigs o panissoles, veròniques, etc, als camps humits, horts i vergers.

  La vegetació colomersenca

L’alzina (Quercus ilex)

El vern (Alnus glutinosa)

El sàlic o saulic (Salix purpurea)

L’esbarzer o romeguera o arça (Rubus ulmifolius)

  La falguera (Pteridium aquilinum)

 El llentiscle o mata (Pistacia lentiscus)

 

L’alzina, el vern, el saulic, l'arça, la falguera i la mata són plantes representades en la toponímia colomersenca: l’Alzinar és un paratge del sector oriental del terme; el Saulicar es troba al sector sud-oriental; la Verneda és al sector sud-occidental; les Arces és un paratge i un torrent del sector oriental; el Falguerís és un paratge del nord-oest, i la Mata és un paratge del sector septentrional.

 

3. Flora de la zona humida: des del Xalet a la Presa

La Presa de Colomers forma part de l’Inventari de Zones Humides de Catalunya elaborat pel Departament de Medi ambient: Zones humides de la conca del Ter, núm 6, codi 1150400.

Font: Web del Departament de Medi ambient

 

3.1 Hàbitats naturals, seminaturals i artificials

 

3.2 Comunitats vegetals naturals