Malgrat les diverses crisis que ha patit al llarg de la història, Colomers, amb una gran riquesa agrària, ha mantingut una població estable des de molt antic.
La població es va veure afectada per la crisi general dels segles XIV i XV, que va deixar el poble amb 12 focs (uns 54 habitants) l’any 1427. Aquesta crisi fou superada ben aviat, ja que a la segona meitat del segle XV es tornaren a posar en explotació antigues terres abandonades arran de la crisi. Efectivament, l’any 1491 es troben documentats tres masos rònecs, és a dir, deshabitats o abandonats i les terres dels quals han estat adscrites en emfiteusi a altres masades. Al costat de l’explotació de noves terres, a les acaballes de segle tingué lloc un fort increment de la població: 27 focs l’any 1497, que tornarà a davallar a la primera meitat del segle XVI: 21 focs l’any 1553.
La migradesa demogràfica continuà durant el segle XVII, època en què Catalunya va patir fortes pestes generalitzades. Tot i que a l’Arxiu parroquial de Colomers no consta cap mort per pesta, la taula següent:
anys defuncions
1648 7
1649 0
1650 1
1651 10
1652 9
1653 23
1654 36
reflecteix una mortaldat extremadament elevada si pensem que el poble no devia arribar al centenar d’habitants.
D’altra banda, és força significativa una cita de l’Arxiu parroquial sobre la mort de Montserrat Martí, pagès de la vila, l’any 1653: “mort a casa de Antony Oliver fuster que ara poch a si era mudat per causa dels soldats y per acomodar an Martí de S. Jordi que era fuit a causa del mal contagi (Deu nos guart)”.
Al segle XVIII i a la primera meitat del XIX, amb l’esplendor agrària, Colomers conegué un notable augment demogràfic: l’any 1719 hi havia 60 focs. El XVIII fou el segle de l’Eixample: la vila s’estengué cap a migdia (Sotalavila) i ponent (el Raval), i, a la segona meitat del segle, la seva població experimentà un augment important: del 1718 al 1787, passà de 250 a 400 habitants. A la primera meitat del XIX, els progressos agrícoles derivats de les millores en la intensificació i extensió dels conreus i de l’adopció de noves tècniques agrícoles permeteren un major nombre d’habitants: l’any 1857, Colomers assolia els 553 habitants, xifra màxima.
A partir de la segona meitat del segle XIX, Colomers inicià un descens poblacional que perdurarà fins als nostres dies. En efecte, la crisi agrària, l’arribada de la fil·loxera i, en conseqüència, la pèrdua de les vinyes comportaren un fort trasbals demogràfic: del 1860 al 1900, la població passà de 521 a 362 habitants. Durant el segle XX, la davallada iniciada el 1860 s’ha vist accentuada per l’atracció dels nuclis més industrialitzats i urbans, i, més recentment, per la del turisme: l’emigració dels joves ha produït un descens demogràfic que ha perdurat fins avui (207 habitants l’any 2005).
Entre 1960-2005, la població colomersenca ha perdut 80 habitants, la qual cosa representa un decreixement demogràfic del 27,87 %.
anys
habitants %
1960
287
100
2005
207
72,12 1960-2005
-80
-27,87 Tendència evolutiva 1960-2005
