A Xauxa la gent no paga pas consum i és el fer tiberis principal costum. 

"El país de Xauxa" (Antologia social de la poesia catalana, 1970), d’Àngel Carmona i Ristol (1924-1998)

bgsound src:"../xauxamusiques/pujols.wma"

Prem play per escoltar la "Profecia sobre els catalans" (Concepte general de la Ciència catalana, 1918), de Francesc Pujols i Morgades (1882-1962)


La migdiada (1866, Museum of Fine Arts, Boston, EUA), del pintor francès Jean-François Millet (1814-1875)

 

La migdiada (després de Millet), desembre 1889-gener 1890, Museu d’Orsay (París, França), del pintor holandès Vincent Van Gogh (1853-1890)


Ara si vols et contaré breument un altre relat, encara que sabent bé _i grava-t’ho en el cor_ com els déus i els homes mortals tingueren un mateix origen.

Al principi els immortals que habiten mansions olímpiques van crear una daurada estirp d’homes mortals. Existiren ells en temps de Cronos, quan regnava en el cel; vivien com déus, amb el cor lliure de preocupacions, sense fatiga ni misèria; i no planava sobre ells la vellesa menyspreable, sinó que, sempre amb la mateixa vitalitat en cames i braços, es divertien amb festes estranys a qualsevol tipus de mal. Morien com sumits en un somni; gaudien de tota classe d’alegries, i el camp fèrtil produïa espontàniament abundants i excel·lents fruits. Ells contents i tranquils alternaven les seves feines amb nombrosos plaers. Eren rics en ramats i entranyables als déus benaventurats.

Treballs i dies (106 i ss)
Hesíode (s VIII ane)


PUPUT: - La vida no és desagradable; en primer lloc, cal prescindir del moneder.
EVÈLPIDES: - La qual cosa representa reduir considerablement la corrupció.
PUPUT: - Picotegem als jardins sèsam blanc, murta, roselles i menta.

Els ocells (414 ane)
Aristòfanes (450-385 ane)


Abans de Júpiter, cap colon rompia els camps. Ni tan sols era lícit marcar el camp o dividir-lo amb fites. Posaven els seus guanys en comú, i la mateixa terra, sense que ningú li ho demanés, els oferia de tot més lliurament.

Les Geòrgiques (37-30 ane, Llibre I, 125 i ss)
Virgili (70-19 ane)


Tu, no esbrinis _és sacríleg saber-ho_ quin serà el darrer dia que a mi, que a tu, els déus han concedit, Leucònoe; no escrutis els càlculs dels babilonis. Val més sofrir el que passarà, sigui el que sigui!
Tant si Júpiter t’ha atorgat de viure més hiverns com si és l’últim aquest que ara desembraveix la mar Tirrena amb els rosegats esculls on rompen les onades, tingues seny: filtra els teus vins i, ja que la vida és breu, escurça la llarga esperança.
Mentre parlem, haurà fugit envejós el temps; cull el dia d’avui (carpe diem) i no confiïs gens en el de demà.

Odes (37-13 ane, Llibre I, 11, 8)
Horaci (65-8 ane)


    Primerament va néixer l’edat d’or, que sense cap mena de regent, espontàniament, sense llei, practicava la fe i la justícia. No hi havia càstig ni por, ni paraules d’amenaça eren llegides en taula de bronze, ni la suplicant gentada temia el rostre del seu jutge, sinó que eren segurs sense protector. El pi, tallat en les seves muntanyes per veure països forasters, encara no havia davallat a les líquides ones, i altres riberes no coneixien els mortals sinó les llurs. Encara no cenyien espadades rases les ciutadelles, no hi havia llargues trompetes, ni corns de bronze corbat, ni elms, ni espases; sense servei de soldats les nacions segures passaven flonjament llurs ocis. La terra franca, no tocada pel rascle ni ferida per cap mena d’arada, ella mateixa ho donava tot, i els homes, contents de menges produïdes sense constrenyiment de ningú, collien fruits d’arboç i maduixes silvestres, cireres bordes i les móres arrapades als aspres esbarzers, i les glans que havien caigut de l’ample arbre de Júpiter. La primavera era eterna, i plàcids, amb tebis oratjols, acariciaven els Zèfirs les flors nascudes sense llavor; aviat llevava encara collites la terra sense llaurar i el camp no renovat s’esblanqueïa de gràvides espigues. Rius de llet, rius de nèctar corrien aquí i allà, i rossa mel degotava del verd coscoll.

Les Metamorfosis (Llibre I, 89-111)
Ovidi (43 ane - 17 dne)


Estalvieu la mà que mol, molineres, i dormiu
dolçament! Que el gall us anunciï debades el matí!
Demèter ha imposat a les nimfes el treball de les noies
I ara saltironen lleugeres sobre les rodes,
Els eixos sotraguejats donen voltes amb llurs raigs
I mouen en cercle el pes de la pedra que gira.
Visquem la vida dels pares, i alegrem-nos
en l’oci dels dons que la dea ens ofrena.

Antípatros (s I ane)


Tots els creients vivien units i tenien les coses en comú. Venien les propietats i els béns, i ho repartien entre tots, segons la necessitat de cadascú.

La Bíblia, Actes dels Apòstols
Ac 2: 44-46

La multitud dels creients no tenia sinó un sol cor i una sola ànima, i ni un d’ells no deia que fos seu res d’allò que li pertanyia, sinó que tot els era comú... Tampoc no hi havia cap pobre entre ells, perquè tots els qui eren propietaris de terres o cases se les venien, duien el producte de les vendes i el dipositaven als peus dels apòstols; llavors era distribuït a cadascú, segons el que necessitava.

La Bíblia, Actes dels Apòstols
Ac 4: 32-35


    Aquí ningú no es fa vell, tothom es queda amb l’edat que té en el moment d’arribar. Tampoc no hi ha nit ni ple dia. Com la tènue claror de l’alba quan encara el sol no ha sortit, així és la llum d’aquesta terra. Tan sols coneixen una estació al llarg de l’any, ja que sempre és primavera, i bufa un únic vent, el Zèfir.

    El país és cobert de tota mena de flors i plantes, de conreu i umbroses. Les vinyes produeixen dotze cops a l’any, i cada mes donen fruit. Es deia que els magraners, els pomers i els altres arbres fruiters, produeixen tretze cops l’any ja que hi hi ha un mes, el que ells anomenen minoic, en què donen fruits dos cops. En comptes de gra les espigues es carreguen per dalt d’un pa ja cuit, cosa que fa que semblin bolets.

    Quant a les fonts, al voltant de la ciutat n’hi ha tres-centes seixanta-cinc d’aigua, unes altres tantes de mel, cinc-centes de mirra _més petites, però_, set rius de llet i vuit de vi.

Històries veritables (Llibre II, 12-13)
Llucià (120-190)


Les illes Benaventurades són al mar gran, cap a l’esquerra i prop del confí d’Occident, però mar endins. Isidor diu al seu llibre quinzè que aquestes illes s’anomenen així perquè són plenes de tota classe de béns: grans, fruites, herbes i arbres. Els pagans pensen que aquí hi ha el paradís pel clima temperat i la riquesa de la terra. També diu Isidor que els arbres hi creixen almenys cent quaranta peus i estan carregats de fruita i d’ocells. Aquí hi ha mel i llet, especialment en l’illa de Caprària, anomenada així per l’abundància de cabres que hi ha. També hi ha l’illa Canària, així anomenada per la gran quantitat de gossos molt grans i forts que s’hi crien. Diu Plini, mestre de mapamundis, que entre les illes Afortunades n’hi ha una que lleva tota classe de coses bones, puix que sense plantar i sense sembrar es cullen tota mena de fruits a dalt de les muntanyes i els arbres mai no estan sense fulles ni fruita de molt bona olor. Hom menja de tot això durant una part de l’any i després sega messes en lloc d’herba.

Atlas català (1375)
Cresques Abraham (1325-1387)


Es cosa averiguada que aquellos indígenas poseen en común la tierra, como la luz del sol y como el agua, y que desconocen las palabras tuyo y mío, semillero de todos los males. Hasta tal punto se contentan con poco, que en la comarca que viven antes sobran campos que faltan a nadie. Viven en la Edad de Oro, y no rodean sus propiedades confusos muros y setos. Habitan en huertos abiertos, sin leyes, sin libros y sin jueces, y observan lo justo por instinto natural...

Estos isleños de La Española son felices porque viven desnudos, sin medidas, y, sobre todo, sin el mortífero dinero, en una verdadera Edad de Oro.


Décadas del Nuevo Mundo (a partir de 1494)
Pedro Mártir de Anglería (1459-1526)


Si em pregunteu on sóc nascuda (puix que actualment tothom pensa que la noblesa depèn del lloc on es van fer sentir els primers vagits), no vaig néixer a l’erràtica Delos, ni al mar onejant, ni en una cova profunda, sinó a les mateixes Illes Afortunades, on tot creix sense sembra ni conreu. Allà no hi ha treball ni velledat ni malaltia de cap mena...

Elogi de la follia (1509)
Erasme de Rotterdam (1469-1536)


Cada pare de família va a buscar al mercat tot el que necessita per a ell i els seus. S'emporta allò que necessita sense que se li demani diner o penyora a canvi. Per què hauria de negar-se res a algú? Hi ha abundància de tot, i no hi ha el més mínim temor que algú s'emporti per sobre de les seves necessitats. Per què pensar, doncs, que algú hauria de demanar allò superflu, sabent que no li ha de faltar de res?

Utopia (1515-1516)
Thomas More (1477-1535)


Esmerçaven tota la seva vida no en lleis, estatuts o regles, sinó segons la seva voluntat o franc albir. Es llevaven del llit quan els semblava bé, bevien, menjaven, treballaven, dormien quan els venia de gust; ningú no els despertava, ningú no els forçava ni a beure, ni a menjar, ni a fer qualsevol altra cosa. Així ho havia establert Gargantua. En la seva regla només hi havia aquesta clàusula:

FES EL QUE VULGUIS

Gargantua i Pantagruel (1532-1534)
François Rabelais (1483-1553)


DON QUIJOTE_ Dichosa edad y siglos dichosos aquellos a quien los antiguos pusieron nombre de dorados, y no porque en ellos el oro (que en esta nuestra edad de hierro tanto se estima) se alcanzase en aquella venturosa sin fatiga alguna, sino porque entonces los que en ella vivían, ignoraban estas dos palabras de "tuyo" y "mío". Eran en aquella santa edad todas las cosas comunes, a nadie le era necesario para alcanzar su ordinario sustento tomar otro trabajo que alzar la mano, y alcanzarle de las robustas encinas que liberalmente les estaban convidando con su dulce y sazonado fruto. Las claras fuentes y corrientes ríos, en magnífica abundancia sabrosas y transparentes aguas les ofrecían. En las quiebras de las peñas y en lo hueco de los árboles formaban su república las solícitas y discretas abejas, ofreciendo a cualquiera mano, sin interés alguno, la fértil cosecha de su dulcísimo trabajo. Los valientes alcornoques despedían de sí, sin otro artificio que el de su cortesía, sus anchas y livianas cortezas, con que se comenzaron a cubrir las casas sobre rústicas estacas sustentadas, no más que para defensa de las inclemencias del cielo. Todo era paz entonces, todo amistad, todo concordia; aun no se había atrevido la pesada reja del corvo arado a abrir ni visitar las entrañas piadosas de nuestra primera madre, que ella sin ser forzada ofrecía por todas las partes de su fértil y espacioso seno lo que pudiese hartar, sustentar y deleitar a los hijos que entonces la poseían.

Don Quijote de la Mancha (1605-1615, Primera part, Capítol XI)
Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616)

DON QUIJOTE_ Sábete, Sancho, que no es un hombre más que otro si no hace más que otro. Todas esta borrascas que nos suceden son señales de que presto ha de serenar el tiempo, y han de sucedernos bien las cosas, porque no es posible que el mal ni el bien sean durables, y de aquí se sigue que, habiendo durado mucho el mal, el bien está ya cerca. Así que no debes congojarte por las desgracias que a mí me suceden, pues a ti no te cabe parte dellas.

Don Quijote de la Mancha (1605-1615, Primera part, Capítol XVIII)
Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616)

DON QUIJOTE_ La libertad, Sancho, es uno de los más preciosos dones que a los hombres dieron los cielos; con ella no pueden igualarse los tesoros que encierra la tierra ni el mar encubre; por la libertad, así como por la honra, se puede y debe aventurar la vida; y por el contrario, el cautiverio es el mayor mal que puede venir a los hombres. Digo esto, Sancho, porque bien has visto el regalo, la abundancia que en este castillo que dejamos hemos tenido; pues en mitad de aquellos banquetes sazonados y de aquellas bebidas de nieve, me parecía a mí que estaba metido entre las estrechezas de la hambre, porque no lo gozaba con la libertad que lo gozara si fueran míos: que las obligaciones de las recompensas, de los beneficios y mercedes recebidas, son ataduras que no dejan campear al ánimo libre. ¡Venturoso aquel a quien el cielo dio un pedazo de pan, sin que le quede obligación de agradecerlo a otro que al mismo cielo.

Don Quijote de la Mancha (1605-1615, Segona part, Capítol LVIII)
Miguel de Cervantes Saavedra (1547-1616)


El repòs de la mandra és un encant secret de l'ànima que suspèn de sobte les persecucions més ardents i les resolucions més enterques. Per donar finalment la veritable idea d'aquesta passió, cal dir que la mandra és com una beatitud de l'ànima, que la consola de totes les seves pèrdues i fa, al seu lloc, el paper de tots els béns.

François de La Rochefoucauld (1613-1680)


El primer que, havent clos un terreny, decidí de dir: Això és meu, i trobà persones prou simples com per creure'l, fou el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, assassinats, misèries i horrors hagués estalviat al gènere humà aquell que, arrancant les estaques o reblint la rasa, hagués cridat als seus semblants: "Guardeu-vos d'escoltar en aquest impostor; esteu perduts, si oblideu que els fruits són de tothom i la terra no és de ningú"

Discours sur l'origine et les fondements de l'inégalité parmi les hommes (1755)
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)

Aquest més ho era tot per a mi, perquè sempre m'ha preocupat poc la son; en tinc prou amb l'ociositat, i si no he de fer res encara m'estimo més somniar despert que no dormint. Com que ja m'havia passat l'edat dels projectes novel·lescos, i la fumera de la vanitat m'havia atabalat més que no afalagat, només em restava com a darrera esperança la de viure sense preocupacions en un lleure etern. És la vida dels benaurats a l'altre món, i ara jo en feia la meva benaurança suprema en aquest.

Les confessions (1782-1789)
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)

L'ociositat que m'agrada no és la d'un desenfeinat que roman amb els braços plegats en una inactivitat total i que pensa tan poc com actua. És a la vegada la d'un infant que està constantment en moviment per no fer res, i la d'un vell xaruc que repapieja mentre els seus braços reposen. M'agrada ocupar-me fent coses sense importància, començar cent coses i no acabar-ne cap, anar i venir com la imaginació em demana, canviar de projecte a cada instant, seguir una mosca en tots els seus desplaçaments, descalçar un roc per veure què hi ha a sota, emprendre amb abrandament una tasca de deu anys i deixar-la córrer sense cap recança al cap de deu minuts, perdre el temps, en fi, tot el sant dia sense ordre ni concert i seguir en tota cosa únicament el caprici del moment.

Les confessions (1782-1789)
Jean-Jacques Rousseau (1712-1778)


Després, dirigint-se a Bougainville, continuà:

_I tu, cap d’aquests bandits que t’obeeixen, allunya de seguida el teu vaixell de les nostres costes. Som innocents, som feliços; i tu només pots destruir la nostra felicitat. Nosaltres obeïm els purs instints de la Natura; i tu has mirat d’esborrar el seu segell de les nostres ànimes. Aquí tot pertany a tothom; i tu ens has predicat no sé quines diferències entre el "teu" i el "meu"...

Le Supplément au Voyage de Bougainville (1772)
Denis Diderot (1713- 1784)


VALERIO_ I jo seré ministre d’Estat i faré publicar un decret que dirà que tota persona que tingui durícies a les mans serà posada sota tutela; tota persona que caigui malalta de tant treballar serà castigada com a criminal; tota persona que es vanti de menjar el pa guanyat amb la suor del seu front serà declarada boja i perillosa per a la societat humana.

I després ens ajaurem a l’ombra i pregarem perquè Déu ens concedeixi bons rostits, figues i melons, veus melodioses, cossos de bellesa clàssica i una religió còmoda.

Leonce i Lena (1836)
Georg Büchner (1813-1837)


Que els homes segueixin amb autenticitat el camí que els assenyala la seva natura i conreïn els sentiments morals, vivint vides independents i virtuoses; que facin de les riqueses mitjans per l’existència, mai fins, i no tornarem a escoltar ni una paraula sobre l’esperit comercial. La mar no deturarà el seu moviment; la terra continuarà sent tan verda i l’aire tan pur com sempre. Aquest curiós món que habitem és més meravellós que convenient, més formós que útil; és més per ser admirat i gaudit que per ser utilitzat. L’ordre social de les coses hauria d’invertir-se en certa manera: el setè hauria de ser el dia de feina en què l’home es guanyi el pa amb la suor del seu front; els altres sis, el seu descans dominical per a l’ànima i els sentits, per poder recórrer aquest ample jardí i beure dels subtils influxos i les sublims revelacions de la natura.

L’esperit comercial dels temps moderns, considerant la seva influència en el caràcter polític, moral i literari d’una nació
(Discurs de graduació a la Universitat de Harvard, 1837)
Henry David Thoreau (1817-1862)

No respectaré cap tanca en la construcció de la qual no hagi participat, perquè suposem que abans del meu naixement algú hagués comprat tot el planeta: hauria adquirit llavors el dret a expulsar-me de la natura? No, no he estat informat d'aquests arranjaments, tampoc em sento cridat a consentir-los, i per tant tallaré les meves canyes de pescar sense preguntar qui té més drets que jo sobre el bosc. No em pertany el món tant com a qualsevol altre?

Diaris (1837-1862)
Henry David Thoreau (1817-1862)



En què consisteix llavors l’alienació del treball?

En primer lloc, el treball és extern al treballador, és a dir, no pertany al seu ésser; el treballador no s’afirma en el seu treball, sinó que es nega, no se sent bé sinó disgustat, no desenvolupa una energia física i intel·lectual lliure, sinó que es mortifica el cos i s’arruïna la ment. El treballador no se sent seu fins que surt del treball i en el treball se sent alienat. Quan no treballa s’està a casa, i quan treballa no s’està a casa. El seu treball no és per tant voluntari, sinó obligat, treball forçat. Així el treball no li satisfà una fretura, sinó que és només un mitjà per a satisfer fretures fora del treball. Fins a quin punt li és estrany es veu en el fet que tan aviat deixa d’haver-hi una coacció física o una altra, hom fuig del treball com d’una pesta.

Manuscrits econòmico-filosòfics (1844)
Karl Marx (1818-1883)

En realitat, l'imperi de la llibertat comença només allí on desapareix el treball determinat per la necessitat i la finalitat externa, és a dir, que per la seva natura mateixa es troba més enllà de l'esfera de la producció material pròpiament dita. De la mateixa manera que el salvatge ha de lluitar amb la natura per satisfer les seves necessitats, per mantenir i reproduir la seva vida, l'home civilitzat també ho ha de fer, i ho ha de fer en totes les formes de societat i en tots els modes de producció possibles. Amb el seu desenvolupament s'expandeix l'imperi de la necessitat natural perquè també ho fan les seves necessitats; però a l'ensems s'expandeixen les forces productives que les satisfan. La llibertat en aquest camp només pot consistir en el fet que l'home socialitzat, els productors associats, regulin d'una manera racional llur acció metabòlica amb la natura, la sotmetin a llur control col·lectiu en comptes de ser dominats per ella com si fos una força cega, i que tot això ho facin amb l'esmerç més petit que es pugui de força i en les condicions més adequades i dignes de llur natura humana. Però tot això continua essent un imperi de la necessitat. Més enllà comença el desplegament de les forces humanes acceptat com a fi en ell mateix, el veritable imperi de la llibertat, el qual tanmateix només pot florir sobre la base d’aquest imperi de la necessitat. La reducció de la jornada laboral n'és la condició fonamental.

El capital, Llibre tercer, Secció setena, Capítol quaranta-vuitè (1894)
Karl Marx (1818-1883)


L’art en l’era del treball._ Tenim la consciència moral pròpia d’una època laboriosa: això no ens permet dedicar a l’art les millors hores i els millors matins, ni encara que fos el major i més digne. Ens val com a cosa d’oci, de distracció: li consagrem les restes del nostre temps i de les nostres forces.

 El caminant i la seva ombra (1879)
Friedrich  Nietzsche (1844-1900)

Ens fa vergonya estar sense fer res; la reflexió prolongada produeix mala consciència. Pensem amb el rellotge a la mà, i no podem asseure’ns a menjar sense llegir les últimes notícies sobre el mercat financer; vivim com si haguéssim de “perdre’ns alguna cosa”... La virtut s’ha convertit en fer les coses en menys temps que els altres

 La Gaia ciència (1882)
Friedrich  Nietzsche (1844-1900)


A cadascú segons les seves necessitats, de cadascú segons la seva voluntat

L’única societat veritablement igualitària és una societat ociosa. Perquè fins i tot en un sistema col·lectivista, en què cadascú rebés segons les seves necessitats, una persona que treballés més sempre tendirà a viure millor que un altre que treballés menys, i això a llarg termini crearia diferències de classes. Per això ha de limitar-se a un màxim de cinc el número d’hores que la gent pugui treballar, i encoratjar l’extensió de la desocupació progressiva, per frenar de forma efectiva el desenvolupament de les desigualtats socials, fins a arribar a la realització pràctica de la consigna "de cadascú segons la seva voluntat". Diuen els col·lectivistes que el fantasma del comunisme recorre Europa; nosaltres diem: un fantasma recorre el món, però és el fantasma de la Peresa.

Prolegòmens a una societat de l'oci (1898)
International Idle of the World (IIW), "Internacional de l'Oci", Bordeus



El dadaisme exigeix...

2. La introducció progressiva de la desocupació a través d'una mecanització global de tots els camps d'activitat. Només mitjançant la desocupació li és possible a l'individu aconseguir la certesa de la realitat de la vida i acostumar-se per fi a viure.

Manifest ¿Què és el dadaisme i quines són les seves intencions a Alemanya? (1918)
Raoul Hausmann (1886-1971) i Richard Huelsenbeck (1892-1974)


Crec que s’ha treballat massa en el món, que la creença que el treball és una virtut ha causat enormes mals i que el que cal predicar en els països industrials moderns és alguna cosa completament diferent d’allò que sempre s’ha predicat. Tot el món coneix la història del viatger que va trobar a Nàpols dotze pidolaires ajaguts al sol (era abans de l’època de Mussolini) i va oferir una lira al més gandul de tots. Onze d’ells es van aixecar d’un salt per reclamar-la, així que la va donar al dotzè. Aquell viatger feia el correcte. Però en els països que no gaudeixen del sol mediterrani, l’ociositat és més difícil i per promoure-la caldria una gran propaganda. Espero que, després de llegir les pàgines que segueixen, els dirigents de l’Associació Cristiana de Joves emprenguin una campanya per induir els joves a no fer res. Si és així, no hauré viscut en va.

Elogi de l’ociositat (1932)
Bertrand A. W. Russell (1872-1970)


Algun dia, en algun lloc, l’home es despertarà i s’adonarà que la propietat només és per a ser usada, no pas per a ser posseïda. S’adonarà que la possessió és una mena de malaltia de l’esperit, i una càrrega desesperançada que pesa damunt l’ésser espontani. Els insignificants pronoms “meu” i “nostre” perdran tot llur místic encís

 Democracy (Phoenix, 1936)
D.H. Lawrence
(1885-1930)


En el año dos mil no habrá huelgas, ni palos ni tiros
porque ya la gente será muy formal.
Sin embargo, será perseguido
todo aquel que quiera vivir del un jornal [sic].

Xaranga (fragment) de les festes i revetlles madrilenyes arran del triomf del Front Popular de febrer de 1936
La revolución i el deseo (2002)
Miguel Núñez (1920)


L'obrar humà, doncs, es troba dividit en dos camps: en un camp s'acompleix sota la pressió de la necessitat i s'anomena treball, mentre que en l'altre es realitza com a lliure creació i s'anomena art. Tal distinció és justa en tant que permet de copsar l'especificitat del treball com un obrar objectiu de l'home tal que és suscitat i determinat d'una manera constitutiva per un fi "exterior", l'acompliment del qual s'anomena necessitat natural o obligació social. El treball és un obrar humà que es mou en l'esfera de la "necessitat". L'home treballa en la mesura que el seu obrar és suscitat i determinat per la pressió de la necessitat exterior, la satisfacció de la qual assegura l'existència de l'individu.

Dialèctica del concret. Estudi sobre els problemes de l'home i del món (1961)
Karel Kosik (1926-2003)


El treball és la font de gairebé tot el sofriment del món. Gairebé qualsevol mal que es vulgui anomenar ve de treballar o de viure en un món dissenyat per al treball. Per deixar de sofrir, hem de deixar de treballar.

Això no significa que hàgim de deixar de fer coses. Significa crear una nova forma de vida basada en el joc, en altres paraules, una revolució lúdica. Per "joc" entenc també festivitat, creativitat, convivència, companyonia, i potser fins i tot l'art. Hi ha més en el joc que el joc de nens, encara sent aquest tan valuós. Crido a una aventura col·lectiva d'alegria generalitzada i exuberància lliurement interdependent. El joc no és passiu. Sens dubte tots necessitem un munt més de temps per a la pura vagància i la deixadesa que el que gaudim ara, sense importar els ingressos i l'ocupació, però una vegada recuperats de l'esgotament induït per l'ocupació gairebé tots nosaltres volem actuar.

La vida lúdica és totalment incompatible amb la realitat existent...

...Potser et preguntis si bromejo o parlo de debò. Bromejo i parlo de debò. M'agradaria que la vida fos un joc, però un joc amb apostes altes. Vull jugar per sempre. L'alternativa al treball no és només la indolència. Malgrat tot el que valoro els plaers de la letargia, mai és més valuós que quan alterna amb altres plaers i passatemps. No estic tampoc promovent la dirigida vàlvula d'escapament disciplinada pel temps anomenada “oci”. L'oci és no-treball pel treball. L'oci és el temps perdut recuperant-se del treball i en el frenètic però inútil intent d'oblidar-se del treball. La diferència principal entre el treball i l'oci és que en el treball almenys et paguen per la teva alienació i irritació...

...Així que els abolicionistes haurien d’actuar pel seu compte. Ningú pot dir què resultaria d'alliberar el poder creatiu atordit pel treball. Qualsevol cosa pot passar. El gastat debat de llibertat versus necessitat, que gairebé sona teològic, es resol només quan la producció de valors d'ús coexisteixi amb el consum de deliciosa activitat lúdica.

La vida es convertirà en un joc, o més aviat molts jocs, però no -com és ara- un joc de suma zero. Una trobada sexual òptima és el paradigma del joc productiu; els participants es potencien els plaers l'un a l'altre, ningú compta els punts, i tots guanyen. Com més dónes, més reps. En la vida lúdica, el millor del sexe es barreja amb la millor part de la vida diària. El joc generalitzat duu a la libidinització de la vida. El sexe, en canvi, pot tornar-se menys urgent i desesperat, més juganer. Si juguem bé les nostres cartes, podem treure més de la vida del que hi fiquem; però només si juguem per guanyar.

Ningú no hauria de treballar. Proletaris del món... descanseu!

L'abolició del treball (1985)
Bob Black


La joia de viure (1906, Barnes Foundation, Merion, EUA), del pintor francès Henri Matisse (1869-1954)

Xauta-te-la bé, visitant!

Música de fons: Because the night (1978), de Patti Smith


Vés a l'inici!