|
XAUXA
(Romancer
català)
Só
estat en una ciutat que la Xauxa s’anomena.
Les parets
en són de sucre i les portes
de canyella,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
els carrers
enrajolats de rajola de València.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
Al mig d’aquella ciutat hi passa un riu de vi negre,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
d’aiguardent i del bon vi naveguen nostres galeres
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
i una bassa
de mel dolça set molins molen
atesa,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
i en el ruedo
de la bassa els arbres llencen moneda,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
les herbes
llencen confits, clavells i roses les
pedres.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
I els que
volen treballar els agafen i els desterren,
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra
els porten
a la presó i els fan estar deu
dies presos.
Tots los que són bons bribons
els agrada seguir terra.
|
|
Detall central de la Gran
dansa fàl·lica (Roca dels
Moros, el Cogul, Catalunya),
d’autor anònim 
|
|
ANEM A XAUXA
(Popular menorquina)
Anem a Xauxa, si
voleu venir,
que em fastidia tant de temps d’estar aquí,
allà on sa misèria mai s’ha conegut
i no domina sa llei de s’embut.
Marxem, marxem,
marxem,
marxem a Xauxa,
no ens entretinguem.
Allà on ses
llebres són grosses com a murtons,
ses llangonisses corren per tots es racons,
es pins fan cocos, ses usines fan melons,
i ses palmeres fan confits des bons.
Marxem, marxem,
marxem,
marxem a Xauxa,
no ens entretinguem.
Allà on ses al·lotes
no presumen tant,
totes acostumen portar es polissó davant,
són guapes totes i bones de fer un favor,
anem a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem, marxem,
marxem,
marxem a Xauxa,
no ens entretinguem.
Es rius de Xauxa
no són com es que hi ha aquí,
en ves d’aigua corren tots ben plens de vi,
ses fonts qui ragen sense parar un moment,
ragen xampany, ginebra i aiguardent.
Marxem, marxem,
marxem,
marxem a Xauxa,
no ens entretinguem.
Allà on ses al·lotes
són roges com un fil d’or,
elles dets homos no tenen mica de por,
són guapes totes i bones de fer un favor,
anem a Xauxa amb es primer vapor.
Marxem, marxem,
marxem,
marxem a Xauxa,
no ens entretinguem.
|
|
Alegoria
dels plaers (1490-1500, Yale University Art Gallery, New Haven, EUA),
del pintor neerlandès
Hieronymus van Aeken o el Bosch (1450-1516)
|
LA TERRA DE XAUXA
(Antoni Bori i Fontestà,
1862-1912:
Lo trobador català, 1892)
Xauxa és el país
més gran
i bonic per excel·lència;
allà es neda en l’opulència
i de pobres no n’hi ha.
Allà no mana ningú
i tothom creu i va recte,
perquè s’acata i respecta
el pensar de cada u.
Així tots viuen tranquils
en la més dolça harmonia,
sense crims, ni policia,
ni plets, ni guerres civils.
No es fan quintes ni eleccions;
com que no hi ha propietaris,
no hi ha advocats, ni notaris,
ni es paguen contribucions.
Allà ningú té la dèria
del treball per l’interès,
perquè al no haver-hi diners
no es coneix mai la misèria.
Tothom troba el que demana;
per acontentar qui ho vol
cada dia surt el sol
i plou set cops la setmana.
La pluja no els encaparra;
el dilluns, plouen cabrits;
el dimarts, coloms rostits;
el dimecres, butifarra;
el dijous, rets i cotilles;
divendres, fruites i vanos;
dissabte, puros habanos,
i el diumenge, mandonguilles
i préssecs rossos com sols.
Allà sols hi ha fruites fines
i les pomes camosines,
albercocs del pinyol dolç.
Les cases són de torrons;
les parets, de xocolata;
les rieres, d’or i plata;
i els camps, coberts de capons.
Els arbres donen vestits;
les muntanyes, perles riques;
els jardins, flors molt boniques,
i les fonts, vins exquisits.
Allà no s’ha de
passar
cap pena per poder viure;
vinga broma, vinga riure,
i menjar bé, i disfrutar.
Així és que com que hi reina
tanta alegria i quietud,
s’hi disfruta una salut
que els metges no hi tenen feina.
I quan ja s’és a la vora
de les portes de la mort,
ve una febre, un atac fort,
i… bona nit i bona hora!
Amb això, sense disbauxa,
si us agrada el que es diu,
aneu a passar un estiu
allà a la terra de Xauxa.
I quan sereu de tornada,
com que jo no hi he estat mai…
d’eix país hermós i gai,
ja em contareu si us agrada
|
|
INVOCACIÓ
(Josep Lleonart, 1880-1951:
Jornades líriques)
Filla de l'oci,
inspiració divina!
El teu alè fecunda l'esperit.
Perquè som dòcils o bé il·luminats
perquè ens havem desdit de l'orgull de puixança
trobem de sobte afilerats
els exèrcits del ritme i de la dansa.
Altres lleure tindrem per a fer la lloança
del treball i les seves virtuts: del mall i la llima,
de la suor i de l'esforç,
de la raó activa i del braç que torç.
Ara no és l'hora de l'ànsia a les dents i del verdet a la galta.
Beneïm el treball. Però hi ha una joia més alta:
la de l'oci fecund, que treballa dins nostre,
o ens dicta un consell, o una estrofa d'immortalitat,
o ens desbrossa un camí que s'havia esborrat.
Ajaguts damunt l'herba dels prats o el sauló de la platja,
de cara al bell sostre
del cel nu, o bé anant de viatge,
quan encara ignorem la figura d'aquella ciutat
vers la qual fem camí, o bé alguna vegada,
quan s'afina el sentit en la convalescència
de la carn castigada
l'oci baixa a nosaltres. I mig en l'absència,
pressentim la frescor d'un oreig immortal;
hi ha en tot l'aire claror de diumenge,
i esdevenen un tàlem la copa d'un arbre o el llit del malalt.
Plens els ulls de les gales etèries,
copsem aleshores la dolça revenja d'humanes misèries,
i oblidats del demà, desesmats de la història,
gaudim de la sesta sublim sense pena ni glòria,
submergits en la pau, que si fos duradora
ja seria com l'alba serena de l'eternitat.
D'aquests ocis anava creixent la ciutat somniada.
I és per això que en aquesta porxada
invoco l'oci en tot el que té de sagrat.
|
|
UNA SANA REVOLUCIÓ
(David Herbert Lawrence, 1885-1930)
Si fas una revolució, fes-la
alegrement,
no la facis lívidament seriós,
no la facis mortalment seriós,
fes-la alegrement.
No la facis perquè odies la gent,
fes-ho només per escopir als seus ulls.
No la facis per diners,
fes-la i condemna els diners.
No la facis per la igualtat,
fes-la perquè tenim massa igualtat
i serà graciós sacsejar el carro de pomes
i veure per quin costat se n'aniran rodant.
No la facis per a les classes treballadores.
Fes-la de manera que tots nosaltres puguem ser
les nostres aristocràcies pròpies i petites
i trepitjar com ases fugitius alegrement el terra.
No la facis, de tota manera, per a la Internacional del Treball.
El treball és allò del qual l'home ha tingut prou.
Eliminem-lo, acabem amb això!
El treball pot ser agradable, i els homes gaudir-lo;
i llavors no és treball.
Tinguem això! Fem una revolució per divertir-nos!
|
XAUXA
(Lletra i música:
La Trinca; Cors: Germanes Ros)
Xauxa, Xauxa,
serà una gran ciutat,
sense cap dels vells defectes
de la vella societat.
Xauxa, Xauxa,
país meu ideal,
on farem la gran disbauxa
i farem, farem l’animal.
|
IMAGINE
(1971, Epíleg)
(John W. Lennon, 1940-1980)
Imagina que no existeix
cap paradís
És senzill si ho intentes
Cap infern sota nostre
Sobre nosaltres només el cel
Imagina tota la gent
Vivint l'avui
Imagina que no existeixen els països
No és difícil de fer-ho
Res pel que s’hagi de matar o morir
Ni
tampoc cap religió
Imagina tota la gent
Vivint
la vida en pau
Imagina que no existeixen
les possessions
Em pregunto si pots
Cap necessitat per cobdícia o fam
Una germandat d’homes
Imagina tota la gent
Compartint el món
Pots dir que sóc un
somniador
Però no sóc l’únic
Espero que algun dia t’uneixis a nosaltres
I que hi hagi un sol món
|
|
CREMANT NÚVOLS
(2005)
(Joan Manuel
Serrat: Mô, 2006)
Cremant núvols
passa el sol
vertical i el món s'atura.
Demanant pietat al foc
s'amaguen les criatures
a l'ombra de qualsevol
ombra que Déu els procura.
Cremant núvols passa el sol.
El dia cau de genolls
pidolant la migdiada.
A les parpelles amb son
els rellisca un fil de baba.
I tot dol i res no vol
i tot pesa i res no passa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
L'ànima abandona el cos
tèrbola i embriagada,
fantasia d'un amor
d'eternitat limitada.
No treu banyes el caragol
ni s'enfila a la muntanya.
Cremant núvols passa el sol.
Vigila en travessar el bosc
que els matolls, orfes de pluja,
podria calar-s'hi foc
si els freguessis amb les cuixes.
A l'ombra del teus llençols
t'espero, no triguis massa.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
Patrona dels inactius,
Santa Mandra del Migdia,
protegiu l'amor furtiu:
si així ho vol Déu, així sia,
especialment al juliol
quan, reclamant companyia,
cremant núvols passa el sol.
Cremant núvols passa el sol,
i tu i jo cardant a l'hora
que en altres contrades plou
i a una altra part el món plora.
Uns de festa, altres de dol,
uns lluiten, d'altres s'abracen.
Cremant núvols passa el sol,
cremant núvols el sol passa.
|
