Un punt és allò que no té parts
Euclides (ss IV-III ane)

comptadors
Comptador Gratuït

.

.

.

No hi ha res més curt que un punt. "El punt és la mínima forma temporal" (Vasili Kandinskij, 1866-1944: Punt i línia damunt del pla, 1926). No sé què comptaves trobar a través d’aquest simple puntet. Malgrat l’entrada de trobadors i trobadores, no et trobes en cap punt de trobada, tot i que "En la nostra percepció el punt és el pont essencial, únic, entre paraula i silenci" (Kandisnskij, op. cit.).

Composició VIII (1923, The Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York, EUA), del pintor rus Vasili Kandinskij

Desconec els motius i les raons que t’han portat fins aquí, fins aquest Espai Temporalment Alliberat (ETA). Dec a un amic la definició d’ETA i per això em plau transcriure les seves ratlles sobre els espais temporalment alliberats:

Avui es conforma a ser un Espai Temporalment Alliberat, perquè de manera individual havia arribat a la conclusió que les persones només poden arribar a ser això i poca cosa més. Que els nostres graus de llibertat són sempre temporals, fruit de les circumstàncies del lloc i del moment. Segons ella, un és més lliure com més consciència té de la temporalitat de la seva llibertat. (20)

La Mireia, com us deia, era un Espai Temporalment Alliberat, i això la feia lliure. A la Janine, en canvi, li faltava la consciència que els seus desitjos, les seves necessitats, els seus sentiments, les seves passions... eren lliures només en determinades circumstàncies d’espai i de temps, fora de les quals els havia d’ofegar, anul·lar, inhibir, tenallar. No, no tenia por a la llibertat, al contrari, la seva pell sensible estava plena de porus oberts a tots els vents de la rosa, però mentre no fos conscient que la seva llibertat humana, personal, individual, intransferible, d’espècie... a vegades quedava postergada pel sistema social dominant, mentre no es reconegués només com un Espai Temporalment Alliberat en determinats casos i en determinades ocasions, la seva llibertat no deixava de ser un altre tòpic a major glòria de la “civilització” occidental, on paraules com llibertat, democràcia, pau, etc, acostumen a portar sempre la marca de l’amo. Només quan fos conscient que les barreres, ratlles i fronteres amb les quals topava eren creació humana, entendria com era de necessària per transformar el món que s’aixecava contra les persones i es convertiria en un Espai Temporalment Alliberat, i per tant lliure com sa germana, la qual, amb "La llei bàsica del capitalisme és tu o jo, no tu i jo” (Karl Liebknecht), ens havia il·lustrat sobre les causes d’aquest món tan allunyat de l’amor. (28)

En qualsevol cas, superat l’escull del punt i sabent que et trobes en un Espai Temporalment Alliberat, hom diria que estàs a punt per fer via cap a Xauxa. Ara, vist l’èxit inesperat d’aquest cul d’ampolla, se m’ha acudit deixar-hi provisionalment aquests missatges:

Puni soit qui mal y pense!
(Joanot Martorell, 1413-1468: Tirant lo Blanc, cap. LXXXV, 1490)

Al bell mig del ball organitzat prop de Calais per celebrar les seves victòries contra els francesos, Eduard III d’Anglaterra recollí, ell mateix, la lligacama que una dama que hi prenia part tingué la dissort que li caigués. Davant l’empegueïment de la dama i el somriure significatiu dels cortesans, el rei els etzibà: Puni soit qui mal y pense!, "Maleït sigui el malpensat!", alhora que es col·locava ell la garrotera dient que la convertiria en la lligacama més honorable que mai ningú no hagués portat, donant origen a l’Orde de la Garrotera.

 

De pas, al món, hi fem alguna cosa?
(Carles Fages i de Climent, 1902-1968: Balada del sabater d'Ordis, 1954)

Força abans de ser atacat per l’adversitat: escassetat de la feina, mort del fill, abandó de la dona, etc, Anton Esglésies, sabater d'Ordis, es formulà la qüestió: De pas, al món, hi fem alguna cosa? Calgué que l’oblit empetitís i emboirés el que havia viscut perquè canviés la seva vida: abandonà ofici i poble, i es convertí en un rodamón donat a les evasions i a la vida lliure i que pretengué la bogeria de dirigir, ordenar i suavitzar la tramuntana mitjançant una canya del riu Manol que passejava per tot arreu. Però, almenys, aquesta fou la seva resposta.

 

Qui té una cort és el rei!

Devem a Conrad Roure l’explicació de l’origen del "rei Micomicó" d'Abdó Terradas (1812-1856): a Recuerdos de mi larga vida ens fa cinc cèntims de la història del figuerenc Vicent Perxas, aquell que a l’any 1836, després d’una lectura d’El Quixot va perdre la raó i començà a titular-se “el rey Micomicón”, i al qual va seguir Abdó Terradas, que li organitzà una cort de joves disposats a divertir-se, es nomenà camarlenc d’aquell regne de la demència i durant dos anys l’acompanyà en el repartiment d’ordres reials i en la signatura de reials decrets, amb gran diversió per part de la gent de Figueres. Molt pillo, aquest en Terradas, ell mateix ajudava a crear l’argument de la seva futura comèdia: Lo rei Micomicó (1838), una paròdia sagnant del règim monàrquic.

 

Au, recula i a veure si trobes l’entrada, perquè aquí no hi ha gaire res més. Recorda, tanmateix, que "La veritat no sempre és versemblant" (Nicolas Boileau-Despréaux, 1636-1711: L’Art Poétique, 1674), per tu, per mi o per altri, i que "és de tu que parla aquesta història!"


Música de fons: Je me suis fait tout petit (1957), de Georges Brassens


Vés a l'inici!